Origen del meu semantisme ?

18 jul. 2008

Despedides anònimes


Es despedeixen dos i·lustres dels mitjans a Catalunya. Les mostres d'agraïment, complicitat i desitjos per al futur son desbordants. Aquestes persones tenen el privilegi (també la responsabilitat) de fer una feina amb molta visibilitat. Son el cap visible i la veu cantant d'un equip jove, motivat, professional i entregat. Lluiten dia a dia en el competitiu mon de les audiències i les influències. I quan aquest projectes s'acaben, malgrat l'acumulació de sentiments, en comencen d'altres, potser en etapes que duraran més temps i seràn més intenses i estimulants que les que aquests dies passen la darrera plana.
En aquests dies de banys de masses, de emoció colectiva, de balanços i reconeixement, em venen al cap les persones anònimes. Aquelles que fan una feina feixuga, amb un horari sofert, amb un cap sense cap, amb un sou insultant i amb molt poca capacitat d'influir, més enllà del seu entorn més proper. A aquestes persones, en èpoques de crisi com les que ara atravessem, ningú els aplaudeix quan surten per darrer cop del magatzem o la fàbrica. Ningú els envía mails de recolzament ni reben més trucades que la del cap de personal (si es que es dignen a despedir-los en persona). A aquestes persones potser els costarà més trobar projectes estimulants. Segurament es conformaràn en tenir projectes. O en participar humilment en projectes d'altres. Per a totes aquestes persones que son majoria i als que ningú agrairá la seva dedicació a fer gran la empresa, us demano un moment de reflexió. N'hi ha prou amb el que heu dedicat llegint això. Si, a més, valoreu l'esforç i la feina del més humil dels treballadors honestos amb els que avui creuareu una mirada al metro, doncs molt millor.

John LeBlog

24 jun. 2008

Foc de Sant Joan


Només hi ha una cosa comparable al somriure d'un nen mirant amb ulls brillants com una bengala l'il·lumina la cara, la tendresa dels seus pares embadalits veient gaudir al seu fill i recordant una infantesa més o menys llunyana.
La festa de Sant Joan marca l'inici del estiu, els nens alliberats de l'escola, els pares en compte enrrera a les vacances i els avis, probablement jubilats, gaudint de tres generacions hipnotitzades al voltant de la coca i el foc.
Aquesta és una nit màgica en que exploten molts desitjos i brillen molts somriures. Un moment que vivim cada any de manera diferent però sempre sentida. La revetlla és petards i música, coca i bengales, amics i festa...
També és una gran ocasió de cremar en aquest foc renovador el trastos vells, tot allò que ens fa nosa per a seguir endavant. Hem de deixar espai per a moltes coses positives que ens han de passar. Aprofitem per a llençar al foc les males experiències del any, les pors i dubtes, les sensacions negatives, les discusions inútils amb la parella o amb un amic que no volem perdre. Aprofitem la nit més curta del any per a fer un punt i a part. Tot el que ens passi a partir de demà, depen en gran part de la nostra confiança i capacitat d'influència.
Llencem al foc tot allò que ens destorba i gaudim veient com es consumeix. Brindem amb els nostres per totes les coses bones amb que la vida ens regala i encenem un cop més la metxa del cohet de la nostra vida. Els nous reptes ens reclamen per anar més lluny i brillar més fort. Demà serà el primer dia de la resta de l'any.

John LeBlog

18 abr. 2008

7 AM


A las 7 de la mañana, cuando apenas los árboles y los semáforos están recien puestos, un heterogéneo grupo de animales matutinos recorre en pantalón corto las calles de Barcelona en busca de su momento místico, su record particular o simplemente su dor.
Ésta es para algunos la mejor manera de comenzar el día, notando el viento en la cara y viendo como la ciudad avanza bajo sus pies mientras intercambian cómplices miradas con otros apresurados insomnes.
Es fácil imaginar que la pequeña ecuatoriana, empieza su día a un ritmo endiablado porque el resto del día empujará cansinamente la silla de ruedas de un adinerado burgués venido a menos.
Al poco se le cruza, el fornido sesentón de mirada retadora a todos los sub-30 y piernas de acero. Atrás quedan 2 pijas de paseo cuya única aproximación al deporte es el chandal de marca que lucen para nadie. A las 7:21, el altísimo y patilargo yuppie nos dedica un gesto fugaz y pasa en 3 zancadas al fondón amenazado por el inminente verano...
En fin, todos ellos meritorios por robarle tiempo al sueño y empezar el día con los músculos trabajados y la mente despierta...
Estos pocos especímenes contrastan con la masa somnolienta que cada 5 minutos vomita la boca del metro. Fascinante muestrario de caras de sueño, malhumor, meditación o autismo ipodiano y excepcionales sonrisas. En el camino al trabajo otros se fuman sus primeras dosis para llegar menos ansiosos a sus puestos o ultiman sus cervezas y carajillos mañaneros sin los que no son personas.
En fin, la jornada será larga y cada uno se prepara a su manera. Nadie es mejor por llevar una vida más o menos sana. Lo que sí es estadísticamente más probable, es que la ecuatoriana, el sesentón y el yuppie patilargo seguirán compartiendo apresuradas miradas durante algunos años más que sus ahumados conciudadanos.

John LeBlog

(Dedicado a Dídac, compañero de fatigas matutinas)

18 ene. 2008

Audiofotos


Darrerament he agafat el bon costum d'anar a la feina caminant. A més dels beneficis del exercici, tant físic com mental, la mitja horeta ben bona que tinc de recorregut de casa a la feina, em permet fer unes quantes "Audiofotos".
Consisteixen en, sense perdre el pas, prestar mig segon d'atenció (no més, a risc de semblar un xafarder) a la conversa de les persones amb les que et vas creuant. Les d'ahir van ser força interessants...

"a las 5 de la mañana ya estaba despierto..." deia una dona a l'altre, qui ? el seu bebè que no els deixa dormir ? el seu marit que te problemes a la feina ? el seu fill que te demà l'exàmen de teòrica ? qui sap...

"esto no es una bicicleta !!!" enèrgicament, un home d'uns 50, a unaltre, davant d'una moto de gran cilindrada. La lluía orgullòs davant del seu amic ? es queixava al vehí per haver-la fotut a tocar de la seva vespino ? qui sap ...

"si no se lo cuento, no duermo .." una dona de trenta-pocs a la suposada amiga. Això ja es posava interessant. Darrera meu la conversa va seguir i em vaig quedar amb les ganes de saber si li posava les banyes al marit o si el nen no dormia sense sentir per enèssima vegada el comte del Patufet.

"mi padre se quedó toda la pasta" una noia amb aire de malallet i accent andalús, de prop de 30, fent un cafè i fumant amb unaltre a la terrassa d'un bar. No crec que el proper 19 de Març, aquell pare tingui cap sorpresa agradable...

Aquests petits instants íntims, que qualsevol exposa al mig del carrer, amparat en l'aparent desinterès dels passavolants, son, a més d'un entreniment matutí més divertit que les noticies, una mostra més de que, la resistència del ser humà a ser obert amb els desconeguts, sembla que s'esvaiex al mig del carrer per a alguns. Potser vaig enxampar justament a aquest tipus de persones que parlen obertament pel mòbil al mig del bus, donant instruccions concretes al nen d'on son els calçotets o donant consol enfàticament a una amiga recentment separada (a aquesta l'he trobada avui i semblava adressar-se més a tota la resta del passatge que a la persona a l'altre banda de les ones...)
Menció especial al fet de que la major part de les audiofotos eran en castellà...

En fi, que el carrer és un festival, i que en aquest teatre, fins i tot els "extres amd frase" poden amagar darrera el seu instant de protagonisme involuntari, tota una intriga o drama propis de la millor de les noveles.
I si no, feu treballar la imaginació quan capteu les "audiofotos", si més no, estareu entretinguts en els vostres trajectes a peu i tindreu una bona alternativa quan els MP3 es queden sense piles...

John LeBlog
(microxafarder)