Homo Casinus

Dissabte 12:50 PM. El nostre Homo Casinus, que ja flota fa una estona després de cruspir-se un cava sec com a remat d’un glamourós sopar, mira embadalit la actuació de Las Divinas, que l’hipnotitzen en vermell amb el seus moviments sinuosos, veus de vellut i somriures Profiden, portant-lo de cap a un video clip en blanc i negre.
Ara la cartera li fa altre cop pessigolles i el jazz de Las Divinas dona pas a la seductora flauta d’Hamelí de les escurabutxaques, que l’atrauen un cop més cap a la sala.
Ho tornaria a provar a la ruleta. La taula, eficientment gestionada per una croupier d’elegants moviments i mirada enmidonada, congrega ara una extranya mescla de madurs desesperats, “guiri” crema bitllets, vailet desubicat i llobes d’europa del est amb més brillantor als llavis que a uns ulls àvids de complicitat.
Aquesta havia de ser la seva nit. Haver començat la vetllada rebentant un premi al xinès que escalfava taburet desde les 3, havia estat una jugada mestra. Ell ja fa anys que no confia en la sort. En lloc seu la observació, la paciència i un punt d’intuició li havien donat algunes nits de glòria. Quan el menut home d’ulls insinuats, dits ennegrits per les monedes i ulleres a joc, va descobrir amb desesperació que la munició s’havia acabat i el cub de monedes havia volat, li va haver de donar per primer cop l´esquena al nostre Homo Casinus, mostrant camí de la caixa un número 5 descomunal a la seva vella samarreta de jugador de polo. L`Homo Casinus no va trigar ni un nanosegon en posar-se com un voltor sobre el taburet no tant calent com la màquina que presidia. La frenètica entrada de monedes i estirades de palanca van acabar de marejar a aquella devoradora de pensions, que en menys d’un minut ja vomitava uns cinc-cents euros que al amic oriental li havien costat molt de guanyar al seu basar, un autèntic santuari del “Kitch” pekinès de la ciutat.
Però bé...tornem a la nostra taula de ruleta. Aqui no hi ha temps per a distreure’s. Les mirades dels companys de “Guija” tensionen un ambient que no convida a relaxar-se. Un moviment de cella a deshora o un esternut inoportú et poden fer perdre el sou en menys temps que en un “Voilà !". El tretze. Aquest seria el número. Ja hem dit que el nostre home no confia en la sort. Així que amb un moviment decidit seguit per la mirada de vuit voltors, diposita fitxes multicolor per valor de 1.500 euros sobre el numero de la seva vida.
Un dia tretze va nèixer i un dia tretze es va casar. I tretze van ser el mesos que va durar. Tretze feines en tretze anys. Tretze kilos perduts en un any (de greix i de patrimoni). Sort que el nostre Homo Casinus no era gens supersticiós...
La ruleta gira un cop més, per enèssima vegada aquella nit i en la seva vida. Una vida amb més voltes i més contrastos que aquell joc de taula que li havia de resoldre la nit.
Una bola balla distreta fent saltirons i tonteja entre la inèrcia i la centrífuga per uns segons eterns fins a encabir-se contundent en la seva casella final. El 5. Un 5 descomunal. Un 5 que li dona un cop més la esquena i se li emporta els calers i la esperança. Al mateix temps, uns ulls de xinès riuen venjativament fins quasi tancar-se abans de dir amb un clar accent cantonès: “El cinco !” “Por el cubo de la hinco !”

John LeBlog

Homo Runner

Homo Runner...que fas despert i corrent sol muntanya amunt de matinada ? Qui t’espera ? De què fuges ? On arrives tard ? On et porten els teus videoclips mentals ?
Ja saps que la vida no és més o menys llarga en funció de la velocitat amb que la vivim?

Es molt senzill amic meu ... fujo del calor del meu llit per a trobar-me amb d’altres “runners” i despertar amb el vent fresc a la cara. En cinc minuts de cursa, és el camí el que es mou sota els meus peus i el paisatge el que es desplaça pels costats dient bon día. El repte i la ilusió m’empenyen més lluny i més ràpid cada dia, encara que els “Isquios” i els tendons em recorden que soc humà. Vull ser el primer en veure sortir el sol desde Collserola, vull sentir el meu cor a 80 pulsacions (es que en repos en tinc 40), vull sentir la recompensa del esforç, saber que encara puc, vull arrivar a casa i despertar als meus fills amb el somriure de la feina feta. Gaudeixo de ser més fort que ahir i pateixo per a ser-ho més demà. Les tribus que fa milers d’anys sortien corrent a caçar o combatre a l´enemic som ara els amics que sortim de matinada a caçar somnis i a combatre el sedentarisme, allargant una joventut que se’ns escapa. Amb el temps i la experiència ens hem anat fent més tàctics i gaudim més del camí i les etapes que de les metes i reptes impossibles.
Jo no lluito contra el crono ni persegueixo les grans marques, perque les meves fites no es mesuren en segons si no en batecs, en suor, en orgull, en superació personal i en solidaritat.
Els que son com jo no fem esport unes hores al dia sino que vivim la major part del temps a càmera lenta per a tornar a ser nosaltres cada matí quan surt el sol.

No et puc seguir Homo Runner…les cames no em donen per a més, però seguiré el teu estel i compartiré les sensacions. Potser ens trobem un dia de baixada, gaudint a unaltre ritme d’aquesta prova de fons que és la vida, veient pujar altres “Homo runners” més joves, que ens guanyaràn en velocitat i resistència però només ens podrán igualar en determinació i en l’orgull de ser allà cada matí.

John LeBlog

Homo Icarus

Aeroport - Terminal 1. Un quart de vuit del matí. La cua per accedir a l’avió és plena de corbates, cares adormides i titulars com a esmorzar. El nostre Homo Icarus parla eloqüentment pel mòbil donant instruccions precises al sofert empleat que l’esperarà a l’altra banda del pont. El seu to militar contrasta amb la veueta dòcil que segons després donen bon dia a la Carme i l’avisen que pot començar a patir perquè agafa el de les 7:45. Un cop al “finger”, en la processó cap a l’ocell metàl•lic, un radiant assistent de vol amb celles perfilades, bronzejat d’UVA i posat efeminat dóna la benvinguda a tothom amb somriure sintètic i escrutadora mirada als més joves viatgers.
El nostre Homo Icarus guanya la posició en el seient central després d’encaixar l`equipatge sobre el cap. El japonès menut que dorm a la seva esquerra no serà rival en la lluita per desplegar el diari. Segons més tard, un calb, voluminós i suat executiu de moviments invasius i mirada simiesca i amenaçadora, encasta la seva maleta en un espai inexistent i demana compulsivament i a deshora uns cacauets a la contrariada hostessa. Jo, a aquests exemplars, els donaria ràpidament els cacauets amb unes carícies al cap i musiqueta suau per mirar de calmar-los al més aviat possible (el dards narcòtics només deuen estar permesos en casos extrems).
Uns minuts després dels missatges protocol•laris que tothom sent i ningú escolta, l’avió s’enlaira amb solvència i tot el passatge adopta la seva actitud de vol habitual (des del més meticulós repàs de xifres fins a la clapada amb baba més espectacular del segle).
Mentre el voluminós homínid dorm als pocs segons al seu costat, com sorprenent “narcolèptic”, l’Homo Icarus pateix amb cada moviment fora de guió i no perd de vista un cargol de l’ala que des de la seva entelada finestra sembla vibrar mínimament, anunciant un fatal desenllaç. Sempre ha pensat que redactar el seu testament a la bossa per vomitar tenia un toc patètic que calia evitar de totes totes.
L’atractiu de l’hostessa que dóna davant seu instruccions de seguretat el fa esvair momentàniament dels seus temors. Hipnotitzat amb els seus elegants moviments no oblida que aquella armilla groga no esmorteiria el més mínim un “lletot” des de milers de metres d’altura. També li resulta grotesca la idea dels passatgers lliscant descalços pel tobogan d’emergència al mig de La Meseta.
El temps passa ràpidament navegant pels titulars matinals, lluitant i perdent un cop més contra un sudoku nivell mitjà i repassant per enèsima vegada la cartolina amb les instruccions de seguretat (si ha de morir en un avió, a ell no l’agafaran despistat).

El nostre Homo Icarus contempla per un moment la plantació de calbes davant seu i pensa que el temps passa massa de pressa, no només els 50 minuts que el separen de la central, sinó els anys que han passat des del seu primer viatge amb més il•lusions, més paciència, menys responsabilitats i menys angoixes aèries. Aquell serà el seu darrer vol. Ja n’ha tingut prou. Quan arribi a Madrid parlarà amb el seu cap i afrontarà el tema d’una vegada per totes. Al cap i a la fi, no hi té gaire a perdre. El mirarà als ulls i li dirà el que realment pensa: dilluns que ve... agafarà l`AVE.

John LeBlog