Origen del meu semantisme ?

24 ago. 2011

Questió d'estils


Vagi per davant que admiro enormement a tots aquells que en lloc de dormir, surten als carrers i als camins cada matí a suar la cansalada i a esvaïr els seus pensaments amb el vent que bufa de cara. Això sí, no he pogut evitar retratar aqui a alguns dels personatges un pèl curiosos amb els que em creuo per aquests camins de Deu i que amb els seus estils de carrera amenitzen el trajecte de forma solidària amb el meu tarannà fondon. No necessàriament per rigurós ordre d'aparició us podeu trobar amb...

"L'etíop blanc": Es petit i prim. el seu ritme és trepidant. No sua. No respira. El seu ritme i la seva sancada ens fan sentir a tots en baixa forma. Creua amb tu una mirada que es confon entre el repte i la complicitat.

"Dolly Parton": Està molt passada de pes però ho porta amb alegria. Protegeix de forma prudent el seu cutis del sol amb una gruixuda capa de maquillatge multicolor i sempre porta l'airbag disparat per a esmorteïr una inoportuna caiguda.

"Rocky Balboa" (o armadillo): Porta roba de qualsevol esport menys el que està practicant. Protegeix amb els punys el seu mentó i s'encorva cap endavant amb la mirada perduda en l'horitzó. Busca inútilment una escala a la que pujar per aixecar els punys de forma victoriosa.

"Robocop": Es més alt, més fort i més guapo que tots. No sembla humà. Només els seus calçotets valen més que les teves sabatilles i la seva micromotxilla ergonòmica sembla amagar la bateria. Tampoc respira però no sua. Ell, només brilla

"L'avi Manel". La seva clàssica samarreta imperi de color que va ser blanc i les seves 'wambes' de lona blava i punta de goma blanca ja eren moda a les olimpiades de Londres de 1908. Però allà el tens. Passant a ritme tortuga als que han de parar extenuats.

"El trepitxa-ous": Es difícil imitar el seu estil. Fa saltirons que de lluny semblen només el calentament. Pesa poc i evita totes les pedres. Les seves sabatilles estàn sempre impecables. Desde 1979. Mai es lesiona. Molt apte per a còrrer en camps sembrats d'explosius.

"Transpirator": Sua desde que s'ha ajupit a calçar-se les vambes. Es difícil endevinar una sola zona del seu cos que no estigui empapadada de suor. Podria perfectament lliscar en lloc de còrrer. T'esquitxa al passar i li trobes a faltar aquella pinsa al nas que porta la Mengual dins la piscina.

"Pistoler malferit": La seva silueta s'adivina de ben lluny. Les seves mans ja sense vida ballen davant del seu pit mentre sembla que aquella hagi de ser la seva darrera passa abans de caure fulminat. Quan el passes, et mira fugaçment i sembla demanar un tret per acabar amb el seu patiment.

En fí. Potser us sentiu reconeguts en alguns d'ells. Jo personalment desitjo ser un dia l'avi Manel i continuar creuant-me amb molt d'ells i tots vosaltres cada matí. Mens sana in corpore sano.


31 jul. 2011

Pilot automàtic


L'aeroport de Heathrow estava extranyament tranquil a aquelles hores de la nit. El meu vol va aterrar amb retard i jo buscava amb avidesa el meu nom entre tots aquells rètols que es mostraven indolents. En Naeem va aparèixer puntualment amb el seu escàs metre seixanta , barba Abraham Lincoln, vestit gris i corbata negra a joc amb els seu ulls. Una breu salutació formal quasi sense mirar-me i cap al cotxe. La seva fesomia i moviments sibilins m'el feien ubicar cap a la India o el Pakistà. Breu parada al parquímetre i tots erem davant d'un mercedes fosc, més llarg que un dia sense llenties. Per primer cop en mesos no vaig fer el torpe intent de pujar per la dreta, al lloc del conductor i vaig preferir acomodar-me al immens seient del darrera. La agònica bateria del mòbil no em deixava twitejar així que em vaig disposar a relaxar-me i a pensar ja en l'endemà. Els seus primers moviments diligents al volant em feien pensar que en menys d'una hora seria al meu hotel, sa i estalvi però un minut després de sortir del aeroport va sonar la primera trucada. Mentre mirava fugiserament amb els seus petits ulls pel retrovisor, en Naeem es va ajustar amb parsimònia un auricular a la orella dreta i va començar a parlar en un idioma desconegut per a mi. El to relaxat em van fer pensar que comentava breument amb la seva dona que ja portava el darrer client i que en dues hores tornaria a ser al niu. Me'ls vaig imaginar sense fills, amb una esposa abnegada vestida de colors llampants fent un sopar molt especiat a base d'amanida, kebabs i iougurt. El cotxe es desplaçava a gran velocitat per aquella carretera tant poc transitada de matinada. Un gran GPS integrat al tablier marcava insistentment el nostre destí i donava indicacions precises sobre la ruta a seguir. Com si aquest aparell no li donés prou dades o confiança, l'amic Naeem va rebregar breument la guantera per a treure un segon GPS portàtil que va fixar davant seu i on va introduïr també l'adressa del hotel. El que deiem... tot un professional molt tecnificat. Fins aquí més o menys bé, la cosa es va posar més inquietant quan va sonar la segona trucada. L'amic Naeem va agafar un segon mòbil petitó amb la ma esquerra i va parlar durant un minut amb algú en to una mica airat, mentre el mòbil de la dona sonava insistent per babor ("per babor, no em truquis a la feina"). El meu amic multitasca, que semblava ara alterat i tenía més ulls que la deesa Xiva, va accelerar a fons fent-me notar la pressió a l'esquena del seient respatller. Vaig fer una ràpida ullada al comptaquilòmetres (comptamilles ?)i vaig preferir no fer la conversió per a no recordar-me del pare del Naeem. L'aire condicionat estàva a tot taco però jo començava a estar marejat i a suar. Llavors li vaig comentar al petit suicida que això de portar el conductor a la meva dreta i anar depressa em desorientava i que em començava a marejar..aviam si amb la subtil amenaça d'una bona trallada a la tapisseria de pell es donava per aludit. Va semblar captar-ho i em va donar treva per uns minuts en els que el cansament del viatge i la música Bollywoodiana que amenitzava el trajecte, em començaven a hipnotitzar ...Vaig tancar per uns moments els ulls pensant en el que havia de fer l'endemà, en si encara trobaría alguna cosa per sopar a l'hotel i en la deesa Kali ..i en elefants ...i en incens . Era evident que l'efecte narcòtic de la banda sonora era ràpid i efectiu. El cas es que els putos mòbils no deixaven de sonar alternament a banda i banda d'aquell caparró que es llençava va a tota llet per la autovia, amb una miradeta que no m'inspirava ja cap confiança, conectat per quasi tots els seus orificis i aparentment indiferent al meu neguit. Començava a sentir-me una mica Michael Douglas a The Game. El mercedes anava a tota castanya i aquell autòmata només obría la boca per a respondre amb monosílabs als senyals en estéreo que li arrivaven desde la seva colecció de dispositius multimèdia. En Naeem semblava llençat cap a l'estrellat (mai millor dit) en una fantasiosa voràgine Bollywoodiana. Era tant baixet que el cap no li sobresortía del seient, de manera que només el podía controlar desde el retrovisor. El mirava atenta i curiosament buscant alguna explicació i una mica de seguretat. Era fosc i no veníen cotxes de cara així que vaig trigar en adonar-me que el meu botxí començava a donar cabeçades. Em cago en Brahma!! el cabrón s'estava clapant !! Si ell fos jo i jo la meva dona, ja l'hi hauria fotut un clatellot despertador que l'hagués tornat a la terra en un nanosegon. Automàticament vaig calcular el temps i la maniobra que em portarien a agafar el control si havia tingut la mala llet de donar amb un xòfer narcolèptic. Però tranquilitzem-nos. Allò era el Regne Unit. Calía actuar amb serenitat. El que havia de fer era donar.li conversa i mantenir-lo a ell despert i a mí, viu. Vaig canviar a l'altre banda del seient per a que li fós fàcil mirar-me i li vaig preguntar d'on era originari. Llavors em vaig adonar que obría realment els ulls. Em deia que era del Pakistà i el meu cervell cavilava per a interessar-me pel seu pais del que no en savia quasi res. Li vaig preguntar per quanta gent hi viu i em vaig interessar també pels costums, però les seves respostes em semblaven automàtiques i rutinàries. No acabava d'abandonar el mode "Stand By" que semblava haver activat en quant va seure en aquell fórmula 1 tecnificat fins a les celles. Vaig passar a l'atac i li vaig preguntar pel conflicte del Caixmir, una regió històricament en disputa amb els indis. Apostava per un tema potser incòmode per a un pakistaní però m'hi anava la vida. Va funcionar! En Naeem va engegar una apassionada dissertació sobre la història del conflicte. Em parlava de la India i de la Xina i del seu avi. I jo concentrava totes les meves neurones en mostrar-li pel retrovisor una interessadísima actitud d'escolta activa. Semblava un extranger sensible per la seva cultura quan el que realment intentava era salvar la vida i conseguir de retruc que la senyora Apu no hagués de menjar-se sola tota aquella amanida i els iogurts. Quinze inacabables minuts després vam arrivar al nostre destí. En Naeem, ara amb un somriure de orella a orella, totalment desvetllat per a enfrontar amb garantíes el viatge de tornada, em va preparar i entregar el rebudet mentre ja pensava en els kebabs que l'esperaven. Jo vaig enfilar finalment, mig marejat i maleteta en mà, el camí de la recepció. Avui no era el meu día. Massa riscos per a una feina sedentària com la meva. Cal estar sempre alerta quant no ets tú qui té el control. Vaig entregar el meu DNI a l'atent (i tartamut) recepcionista de nit de cara blanca i accent del est, que em va fer firmar i em va donar una clau. Vaig anotar mentalment "cal donar sempre conversa a un xòfer de nit". En Sergei em va mirar allunyar-me cap a l'habitació número 2. "Unaltre avorrit executiu en viatge de negocis", devia pensar. Ni s'imaginava que jo acabava de salvar dues vides mentre, pel mateix preu, em feia expert en el conflicte del Caixmir.

Ja soc aquí


Deu meu ! aquest blog meu ja tenia teranyines ! això no pot ser. Caldrà venir de tant en tant a deixar-hi algun pensament abans que el senyor twitter se'ls emporti tots per sempre...