Es despedeixen dos i·lustres dels mitjans a Catalunya. Les mostres d'agraïment, complicitat i desitjos per al futur son desbordants. Aquestes persones tenen el privilegi (també la responsabilitat) de fer una feina amb molta visibilitat. Son el cap visible i la veu cantant d'un equip jove, motivat, professional i entregat. Lluiten dia a dia en el competitiu mon de les audiències i les influències. I quan aquest projectes s'acaben, malgrat l'acumulació de sentiments, en comencen d'altres, potser en etapes que duraran més temps i seràn més intenses i estimulants que les que aquests dies passen la darrera plana.
En aquests dies de banys de masses, de emoció colectiva, de balanços i reconeixement, em venen al cap les persones anònimes. Aquelles que fan una feina feixuga, amb un horari sofert, amb un cap sense cap, amb un sou insultant i amb molt poca capacitat d'influir, més enllà del seu entorn més proper. A aquestes persones, en èpoques de crisi com les que ara atravessem, ningú els aplaudeix quan surten per darrer cop del magatzem o la fàbrica. Ningú els envía mails de recolzament ni reben més trucades que la del cap de personal (si es que es dignen a despedir-los en persona). A aquestes persones potser els costarà més trobar projectes estimulants. Segurament es conformaràn en tenir projectes. O en participar humilment en projectes d'altres. Per a totes aquestes persones que son majoria i als que ningú agrairá la seva dedicació a fer gran la empresa, us demano un moment de reflexió. N'hi ha prou amb el que heu dedicat llegint això. Si, a més, valoreu l'esforç i la feina del més humil dels treballadors honestos amb els que avui creuareu una mirada al metro, doncs molt millor.
John LeBlog
