"Ha muerto mi caballo". Aquesta va ser la frase. I el paio la deia amb determinació, mirant fíxament als ulls de la gent i escupint la seva frase amb seguretat i escrutant la reacció del seu desorientat observador. Ja podia un buscar la càmera de "Callejeros" o fixar-se en el rictus i la indumentària del extravagant "jockey" a l'atur en busca d'algun senyal de demència. Res. Un ànima més de les que pulula diàriament per Barcelona. Una estàtua de la rambla que va baixar temporalment del seu púlpit per a estirar les cames. Aquest personatges urbans son un símptoma de la salut de la gran ciutat. Una ciutat que torna de vacances un pel nerviosa e insegura.
Diem-ho clar, comença el darrer quatrimestre del any i la gent està acollonida. L'index d'atur, el preus del llibres o la grip "A", tant se val. El cas és visualitzar l'enemic i queixar-se amargament de l'entorn. Doncs no. No amics no, aquest no és el camí. Deixem de mirar els diaris i les desgràcies que ens envolten, pujem altre cop al cavall (que no està mort...només s'ha parat a descansar) donem-li de jalar i aigüa fresca, agafem les regnes amb fermesa i au, al trot. Altres jockeys del mon no estàn tristos ni parats ni despistats, i creuen ja les nostres fronteres. La cursa és permanent i només val mirar endavant. Ah..i si el teu cavall ha mort, fem-nos amb ell un bon parell d'entrecots a la seva salut y seguim el nostre camí corrent. Potser el mon descobrirà dos grans corredors de fons.
John LeBlog
