Vaig anar d'urgències i després d'un ràpid reconeixement semblava confirmar-se la dolència: lumbociàtica. Sona xulo. Però no ho és gens. Començo a prendre més pastilles que torrons. La ciàtica ha vingut per a quedar-se i caldrà saber d'on ve. 2 díes després el dolor es fa insuportable i les nits son un festival. Torno d'urgències i em fan resonància magnètica. Exercici d'autocontrol per a resistir 45 minuts dins el sarcòfag metàlic sense tenir algún espasme. Tinc una hèrnia , un nervi pinçat, la cama tiesa i més rampes que el Chiquito. Els dies i les nits passen sense solució de continuïtat, prenc més pastilles i injeccions que un ciclista i allò no baixa. Cancelo només hores abans el sopar de cap d'any. Brindaré a casa amb Nolotil. El dia de reis el passo al llit rodejat de tant en tant de nens i familia que suporta. Sembla una assaig del dia del traspàs. I no del Neymar. Passo els dies al llit amb grans problemes per a seure una estona (ja sé que esteu imaginant i sí, és fotut el Cacare Interruptus per una rampa que et fa saltar com una molla). Llegeixo molt sobre hèrnies, què son, com es tracten, com s'operen, fisios llatinoamericans posen els seus videos a youtube amb exercicis preventius (va parir) i sanadors (tant de bo em pogués moure). Les hores passen al llit i gràcies al Ipad estic conectat amb el mon. Els viatges al hospital amb taxi son un número amb la cama tiesa y deixo anar més tacos que paraules. No valorem prou el plaer del no dolor.
Entretant a la feina els dono la bona nova. No puc caminar i no sé per quant n'hi ha. Comprensió. Tothom sembla saber de que va això
Avui fa quasi un mes i per fi surto al carrer per no anar al metge. Sembla que va de baixada. Per fi puc començar a pensar en recuperar-me. Dilluns cap a una osteòpata recomanada i en dues setmanes aviam si salvem la operació. Maleït el dia que el puto disco intervertebral va decidir sortir del seu armari. Com el de Narnia
