Origen del meu semantisme ?

31 jul 2011

Pilot automàtic


L'aeroport de Heathrow estava extranyament tranquil a aquelles hores de la nit. El meu vol va aterrar amb retard i jo buscava amb avidesa el meu nom entre tots aquells rètols que es mostraven indolents. En Naeem va aparèixer puntualment amb el seu escàs metre seixanta , barba Abraham Lincoln, vestit gris i corbata negra a joc amb els seu ulls. Una breu salutació formal quasi sense mirar-me i cap al cotxe. La seva fesomia i moviments sibilins m'el feien ubicar cap a la India o el Pakistà. Breu parada al parquímetre i tots erem davant d'un mercedes fosc, més llarg que un dia sense llenties. Per primer cop en mesos no vaig fer el torpe intent de pujar per la dreta, al lloc del conductor i vaig preferir acomodar-me al immens seient del darrera. La agònica bateria del mòbil no em deixava twitejar així que em vaig disposar a relaxar-me i a pensar ja en l'endemà. Els seus primers moviments diligents al volant em feien pensar que en menys d'una hora seria al meu hotel, sa i estalvi però un minut després de sortir del aeroport va sonar la primera trucada. Mentre mirava fugiserament amb els seus petits ulls pel retrovisor, en Naeem es va ajustar amb parsimònia un auricular a la orella dreta i va començar a parlar en un idioma desconegut per a mi. El to relaxat em van fer pensar que comentava breument amb la seva dona que ja portava el darrer client i que en dues hores tornaria a ser al niu. Me'ls vaig imaginar sense fills, amb una esposa abnegada vestida de colors llampants fent un sopar molt especiat a base d'amanida, kebabs i iougurt. El cotxe es desplaçava a gran velocitat per aquella carretera tant poc transitada de matinada. Un gran GPS integrat al tablier marcava insistentment el nostre destí i donava indicacions precises sobre la ruta a seguir. Com si aquest aparell no li donés prou dades o confiança, l'amic Naeem va rebregar breument la guantera per a treure un segon GPS portàtil que va fixar davant seu i on va introduïr també l'adressa del hotel. El que deiem... tot un professional molt tecnificat. Fins aquí més o menys bé, la cosa es va posar més inquietant quan va sonar la segona trucada. L'amic Naeem va agafar un segon mòbil petitó amb la ma esquerra i va parlar durant un minut amb algú en to una mica airat, mentre el mòbil de la dona sonava insistent per babor ("per babor, no em truquis a la feina"). El meu amic multitasca, que semblava ara alterat i tenía més ulls que la deesa Xiva, va accelerar a fons fent-me notar la pressió a l'esquena del seient respatller. Vaig fer una ràpida ullada al comptaquilòmetres (comptamilles ?)i vaig preferir no fer la conversió per a no recordar-me del pare del Naeem. L'aire condicionat estàva a tot taco però jo començava a estar marejat i a suar. Llavors li vaig comentar al petit suicida que això de portar el conductor a la meva dreta i anar depressa em desorientava i que em començava a marejar..aviam si amb la subtil amenaça d'una bona trallada a la tapisseria de pell es donava per aludit. Va semblar captar-ho i em va donar treva per uns minuts en els que el cansament del viatge i la música Bollywoodiana que amenitzava el trajecte, em començaven a hipnotitzar ...Vaig tancar per uns moments els ulls pensant en el que havia de fer l'endemà, en si encara trobaría alguna cosa per sopar a l'hotel i en la deesa Kali ..i en elefants ...i en incens . Era evident que l'efecte narcòtic de la banda sonora era ràpid i efectiu. El cas es que els putos mòbils no deixaven de sonar alternament a banda i banda d'aquell caparró que es llençava va a tota llet per la autovia, amb una miradeta que no m'inspirava ja cap confiança, conectat per quasi tots els seus orificis i aparentment indiferent al meu neguit. Començava a sentir-me una mica Michael Douglas a The Game. El mercedes anava a tota castanya i aquell autòmata només obría la boca per a respondre amb monosílabs als senyals en estéreo que li arrivaven desde la seva colecció de dispositius multimèdia. En Naeem semblava llençat cap a l'estrellat (mai millor dit) en una fantasiosa voràgine Bollywoodiana. Era tant baixet que el cap no li sobresortía del seient, de manera que només el podía controlar desde el retrovisor. El mirava atenta i curiosament buscant alguna explicació i una mica de seguretat. Era fosc i no veníen cotxes de cara així que vaig trigar en adonar-me que el meu botxí començava a donar cabeçades. Em cago en Brahma!! el cabrón s'estava clapant !! Si ell fos jo i jo la meva dona, ja l'hi hauria fotut un clatellot despertador que l'hagués tornat a la terra en un nanosegon. Automàticament vaig calcular el temps i la maniobra que em portarien a agafar el control si havia tingut la mala llet de donar amb un xòfer narcolèptic. Però tranquilitzem-nos. Allò era el Regne Unit. Calía actuar amb serenitat. El que havia de fer era donar.li conversa i mantenir-lo a ell despert i a mí, viu. Vaig canviar a l'altre banda del seient per a que li fós fàcil mirar-me i li vaig preguntar d'on era originari. Llavors em vaig adonar que obría realment els ulls. Em deia que era del Pakistà i el meu cervell cavilava per a interessar-me pel seu pais del que no en savia quasi res. Li vaig preguntar per quanta gent hi viu i em vaig interessar també pels costums, però les seves respostes em semblaven automàtiques i rutinàries. No acabava d'abandonar el mode "Stand By" que semblava haver activat en quant va seure en aquell fórmula 1 tecnificat fins a les celles. Vaig passar a l'atac i li vaig preguntar pel conflicte del Caixmir, una regió històricament en disputa amb els indis. Apostava per un tema potser incòmode per a un pakistaní però m'hi anava la vida. Va funcionar! En Naeem va engegar una apassionada dissertació sobre la història del conflicte. Em parlava de la India i de la Xina i del seu avi. I jo concentrava totes les meves neurones en mostrar-li pel retrovisor una interessadísima actitud d'escolta activa. Semblava un extranger sensible per la seva cultura quan el que realment intentava era salvar la vida i conseguir de retruc que la senyora Apu no hagués de menjar-se sola tota aquella amanida i els iogurts. Quinze inacabables minuts després vam arrivar al nostre destí. En Naeem, ara amb un somriure de orella a orella, totalment desvetllat per a enfrontar amb garantíes el viatge de tornada, em va preparar i entregar el rebudet mentre ja pensava en els kebabs que l'esperaven. Jo vaig enfilar finalment, mig marejat i maleteta en mà, el camí de la recepció. Avui no era el meu día. Massa riscos per a una feina sedentària com la meva. Cal estar sempre alerta quant no ets tú qui té el control. Vaig entregar el meu DNI a l'atent (i tartamut) recepcionista de nit de cara blanca i accent del est, que em va fer firmar i em va donar una clau. Vaig anotar mentalment "cal donar sempre conversa a un xòfer de nit". En Sergei em va mirar allunyar-me cap a l'habitació número 2. "Unaltre avorrit executiu en viatge de negocis", devia pensar. Ni s'imaginava que jo acabava de salvar dues vides mentre, pel mateix preu, em feia expert en el conflicte del Caixmir.

Ja soc aquí


Deu meu ! aquest blog meu ja tenia teranyines ! això no pot ser. Caldrà venir de tant en tant a deixar-hi algun pensament abans que el senyor twitter se'ls emporti tots per sempre...